La metafísica és una rama de la filosofia que s’encarrega d’estudiar el que està més enllà d’això físic, és l’estudi de l’ontologia i la teologia. Aquesta va nàixer dels filòsofs presocràtics, i anys després aparegué en els escrits d’ Aristòtil.

Ja al segle XVII, Galileu no està d’acord amb la física aristotèlica i la posa en dubte, de tal manera que crea la teoria del heliocentrisme, on va crear unes inestabilitats en la metafísica, cosa que va provocar que altres científics reflexionaren al respecte. També, Galileu, pensà que el reflectit pels sentits uneix la capacitat mental amb la reflexió física i metafísica, sobre la naturalesa de les coses, i que l’ estat natural dels cossos és el del moviment, aleshores no necessiten una causa que el crea com volien fer creure.

D’altra banda, Descartes va intentar d’oferir una alternativa a l’ensenyança escolàstica, ja que aquesta era incapaç d’explicar els nous descobriments de la ciència. El problema està en que l’escolàstica no es basava en fonaments científics, sinó en la fe o l’autoritat, cosa que Descartes rebutjava, i aleshores decideix iniciar-se en el racionalisme. Respecte al racionalisme metafísic diu que la realitat hauria de ser de caràcter racional. Va intentar lliurar-se de les seues creences errònies, començant dubtant dels sentits. Va argumentar que si aquests ens han enganyat alguna vegada, ens poden enganyar sempre. Aleshores, introdueix un nou motiu de dubte: la hipòtesis de que pot existir un Déu que haja posat en nosaltres eixes idees amb la intenció d’enganyar-nos. Aquest pensament de Descartes provoca un desconcert en la teologia, però abans de crear un conflicte amb la fe i l’església canvia la imatge d’un Déu que ens enganya a la d’un “Geni Maligne”, denominant així “La hipòtesis del Geni Maligne”.

En conclusió, ambdós filòsofs varen canviar la forma de veure la metafísica, encara que s’hagueren de barallar amb els pensaments establerts per l’Escolàstica, on predominava l’ensenyament teològic, basat en la fe i l’autoritat.

Xavi Dominguez, Pau Fagoaga i Luciana Reguera.

Bacon-Descartes versus Aristòtil: el model pragmàtic del saber

El filòsof greg Aristòtil va establir un model de coneixement basat en la distinció de tres sabers: el saber pràctic, que és el que millora la conducta humana: l’ètica i la política; el saber productiu, que és la tècnica de saber fer coses: l’art, l’agricultura, la retòrica i, en general les ciències aplicades; i el saber teòric, que té com a únic objectiu la recerca de la veritat i engloba les matemàtiques, la física i la metafísica. Aquest últim és el que Aristòtil anomena ciència. D’ací se’n deriva que el model de saber defensat per Aristòtil no tenia caràcter pragmàtic ja que la finalitat d’avançar en una disciplina científica es limita a aconseguir un saber teòric. 

En contraposició a aquesta idea, als segles XVI i XVII i en el context de la Revolució Científica, es va desenvolupar el plantejament de que la ciència i el seu estudi havia de repercutir en progrés per a la humanitat i en major benestar per a les persones, contribuint així a la felicitat d’aquestes. Dos dels filòsofs que defensaren aquesta idea foren Francis Bacon i René Descartes. L’anglés Francis Bacon, seguidor de la corrent de l’empirisme va exposar aquest plantejament en la seua obra, Novum Organum. Aquesta obra tracta sobre la lògica del procediment científic, una lògica contraposada a l’aristotèlica, l’obra del qual es deia Organon. Per la seua part, René Descartes, nascut a França va desenvolupar la seua filosofia d’acord amb el racionalisme. Va mostrar una gran preocupació per la salut i sostenia que s’havia de fer ciència per a aconseguir un coneixement vertader que fora profitós per a les persones, per exemple per a millorar la seua salut. El projecte cartesià de la ciència es basa en un ideal de ciència unificada sota un mateix mètode que també contrasta amb el plantejament aristotèlic del saber múltiple i no fundat en uns principis únics. 

En conclusió, la defensa d’un model pragmàtic del saber fou una de les poques coses en que coincidien els discursos filosòfics d’aquestos dos autors. Aquest nou plantejament encaixà amb els nous descobriments de la Revolució Científica de l’època. Actualment la ciència segueix basant-se en aquest pragmatisme ja que s’investiga per a augmentar el coneixement però eixe coneixement comporta beneficis per a la societat.

 Ferran Alapont i Mario Gao