El mite de la caverna de Plató, un dels texts més influents o rellevants, és una al·legoria que explica el comportament dels humans d’acord amb el coneixement que han assolit gràcies a una educació. Plató descriu quins tipus de realitat existeixen i a quin coneixement podem aspirar segons la educació que rebem.
Aquest text segueix vigent a l’actualitat, perquè el que escenifica és una situació que segueix ocorreguent, ja que la majoria de la humanitat s’ha acomodat amb un coneixement imperfecte i no es qüestiona si allò que creu saber constitueix l’autèntic coneixement. Ha sigut adaptat diverses vegades pel cinema, mostrant les idees del mite i mantenint el seu significat, però canviant l’escenografia i centrant-se més en el concepte de realitat. Dos dels exemples més clars de pel·lícules on està present el mite de la caverna són “El show de Truman” i “Matrix” tot i que existeixen molts més exemples.
En el Show de Truman es conta la història de Truman, una persona que ha viscut des de que naix en un poble que és en realitat un plató de televisió. Tot el que gira al voltant de la seua vida és fals, fins i tot els habitants del poble són personatges irreals interpretats per actors. Ell és el protagonista del programa de televisió que ell mateix protagonitza sense ser-ne conscient. Hi han molts paral·lelismes amb el mite de la caverna. Truman és un presoner que està obligat (encadenat) a observar un món irreal que ell considera real. La caverna és en aquest cas el plató de televisió. Els savis de la caverna són el director i els seus ajudants que, al igual que els savis de la caverna que planteja Plató, coneixen millor el món no real on viu Truman i per això poden manipular-lo. Fins i tot trobem que la llum que ilumina el plató de televisió és un sol artificial, que correspon a la foguera de la caverna de Plató. Al principi Truman es troba còmode a la seua caverna però alguns incidents i conductes extranyes fan que comence a sospitar que tot el món gira en torn seu. Aquestos petits incidents són la guia que encén la seua aspiració a a aconseguir la veritat, és a dir la funció de l’educador segons Plató. Aleshores adopta una actitud de filòsof ja que no es conforma amb el que sap i té l’aspiració d’aconseguir la veritat, d’entendre allò que no entén. El procés d’ascensió a una altra realitat més vertadera és també molt costós per a Truman però finalment ho aconsegueix i comprén que havia estat vivint en un món fals.
A Matrix, l´acció transcorre en un futur fictici, on la majoria dels éssers humans han sigut esclavitzats per les màquines, i aquestes els utilitzen com a font d´energia per a poder funcionar. Mentres les màquines s´aprofiten de la seua energia, els fan creure que viuen una vida normal, una vida que ells creuen que és la real, mitjançant Matrix. Aquells que no han sigut esclavitzats o s´han alliberat de Matrix, es troben en unes naus, en un lloc anomenat Zion.
Podem trobar moltes similituds amb el mite de la caverna. El protagonista, Neo, és un pirata informàtic que viu a Matrix (món sensible) sense donar-se compte de que el que l´envolta no és real (els presoners de la caverna). Posteriorment, Morfeo, un capitàn d´una nau de Zion, creu que en Matrix hi ha una persona que és “l´elegida”. Aquesta persona seria l´encarregada d´acabar amb la guerra i les màquines, és a dir, amb el desodre en el que està inmers la humanitat, (el governant). Aleshores , Morfeo creu que eixa persona és Neo i l´ajuda a alliberar-se de Matrix (el presoner alliberat). Quan es alliberat i es troba a Zion (món real), li costa assimilar el que veu, ja que ha passat sobtadament a observar una realitat superior (les dificultats de veure la llum del presoner alliberat).
Aquestes pel·lícules, al igual que el Mite de la caverna, aconsegueixen que ens qüestionem si la realitat que acceptem com a vertadera és la més real.

Ferran Alapont i Mario Gao

Dado que el estado es una comunidad natural de individuos que cooperan y coordinan para vivir, es necesario un buen gobierno. Nicolás Maquiavelo, figura relevante durante el Renacimiento italiano, y Platón, filósofo griego, comparten algunas características de su forma de ver el estado, aunque también se contraponen en otras. Por un lado, Nicolás Maquiavelo y Platón vivieron en épocas de grandes logros y cambios en sus respectivos países. Ambos querían conseguir una especie de estado en el cual había de ser característica la felicidad de los individuos, aunque para ambos con puntos de vista diferentes, que conllevan a consecuencias distintas.

Según opinaba Maquiavelo, el cargo de la política debía ejercerlo un hombre ideal y virtuoso, con la capacidad de superar la república en conjunto. Podemos observar su oposición a la república concluida en “El príncipe”, tratado de doctrina política en el cual muestra como se debería comportar Lorenzo II de Médici para conseguir unificar Italia y sacarla de la crisis. Diremos entonces que Maquiavelo pretende conseguir un estado en el que todos sean felices según sus pensamientos, y observando la realidad, plantea una solución práctica en las guerras, consiguiendo así un estado basado en la fuerza para sobrevivir. Por eso, fue conocido por la frase “el fin justifica los medios”, en la cual justificaba que no era necesario tener escrúpulos, y la ética y la moral no eran precisas en un gobernante. Según él, un estado fuerte era sinónimo de la felicidad.

Sin embargo, por otro lado se encuentra Platón, el cual pretende conseguir un Estado Ideal, presentando una utopía ante el “realismo” de Maquiavelo. Para que un estado sea Ideal, conlleva a que se cumpla cierta justicia en él, por ello, antepone el bien común al del individual. Según Platón, el estado se encuentra en situación justa cuando se cumple una armonía respetando la jerarquía natural del alma, de la cual surgen tres grupos humanos naturales. Podemos encontrar a los productores, a los guardianes, y a los filósofo-gobernantes, estos últimos tienen la función de gobernar y dirigir el Estado, recibiendo una educación especial en la cual se destaca el estudio de las Matemáticas y la Dialéctica. Para llevar a la práctica la función de los filósofos-gobernantes, primero se debe seleccionar a las mejores naturalezas, es decir, individuos con mayor capacidad innata. En segundo lugar, se debe educar para enderezar y potenciar esa capacidad hacia la contemplación de las Ideas eternas. Una vez han conseguido llegar a la contemplación de las Ideas, deben ser forzados a gobernar y adentrarse en los asuntos humanos. Por eso, para Platón un gobierno de filósofos es el único capaz de gobernar hacia la luz de las Ideas, según él, consideradas realidades eternas, inmateriales e inmutables, solo accesibles a la inteligencia, y los modelos perfectos que se deben imitar de forma imperfecta.

Así como Maquiavelo pensaba que no era necesario tener ética y moral para poder gobernar, Platón enlazaba a los filósofos-gobernantes directamente con la ética, ya que para este, la felicidad consistía en ser justos.

De este modo, encontramos que dos filósofos de época y pensamientos diferentes pretenden llegar a un mismo fin basándose en el Estado ya que piensan en conseguir la felicidad del individuo si el propio estado se lo permite, pero teniendo una visión diferente del mismo.

XAVI DOMINGUEZ, PAU FAGOAGA Y LUCIANA REGUERA.